15a edició del Certamen Literari de Relat Breu, que enguany vol homenatjar el dramaturg i poeta en llengua catalana Àngel Guimerà (1845-1924), en motiu de la celebració del centenari de la seva mort.
El text havia d’incloure la següent frase de l’obra “Maria Rosa” (1984):
“Ell va seguir trepitjant, i la sang i el vi es van escórrer cup avall… I amb quin goig ara d’aquell vi en beuria!”
Primer premi:
L’Àliga del Bertí de Pere Nadal i Rocabert
“Roig cirera. Capa baixa. Tènue ribet cardenalici. Llàgrima fina, lenta. Tinta lleugera a la copa. Nas fragant. Aromes de fruita vermella. Groselles, picotes i nabius. Torrats subtils. En boca, fresc. Intrigant, gairebé confidencial. Amb una acidesa excelsa i amb uns tanins polits. Extremadament llaminer. De final etern, que vol tocar el cel. Poques botelles d’un tresor que situen els cingles de Bertí i el Vallès al firmament enològic. Garnatxa negra d’alçada. Un vi de conversa. 100 punts”.
Aquesta va ser la nota de tast de Robert Tillum per a L’Àliga 2015. El gurú mundial del vi, el crític més influent i més temut del planeta s’havia fixat en la minúscula vall del Tenes per a les puntuacions de Catalunya del 2017. El redactor en cap de The Wine havia concedit un dels seus comptats i anhelats cum laude a l’única etiqueta que fins aleshores produïa el Celler del Bertí. Semblava mentida que unes vinyes s’haguessin bressolat i adaptat tan bé a les costes d’en Batlles, a 435 metres d’alçada. El vi recordava les delicades garnatxes de la Figuera, en un dels balcons del Priorat. Semblants als que ara criaven aquests ceps en unes estretes feixes centenàries que vigilaven com un sentinella el torrent de Vallderrós.
El Joan Balliu, 35 anys, va obrir uns ulls com taronges quan l’articulista de moda del digital Brindis va trucar-lo. Eren principis de setembre. “100 punts Tillum per a l’Àliga 2015?, va respondre. “La llista es farà pública demà. M’han fet un off the record. Prepara’t. Et vindran a fer més fotos que al Messi”, va reblar aquell periodista sorneguer. Era la culminació d’un somni, la quadratura del cercle.
*****
Una deixa inesperada, d’un besoncle conco que va morir sense descendència, l’unclu Cintet, havia reportat inesperadament al Joan, sis milions d’euros, una masia del segle XVII i desenes de feixes a les costes d’en Batlles. Ell no s’imaginava que aquell llegat li canviaria la vida. Quan el notari va convocar-lo, sol, com a hereu universal a la lectura del testament, aquell advocat estressat amb un sou eixut no albirava pas que s’acabaria convertint en un enòleg que situaria, a l’Olimp vitivinícola, les escasses 2.000 ampolles que sortien d’aquell vessant encimbellat i mig oblidat del Vallès.
“Potser per això diuen que els catalans de les pedres en fan pans”, va pensar quan va pujar a examinar aquelles feixes. Es va passejar una bona estona per un mar de rengleres, que dominava una parella d’àligues cuabarrades. El Joan Balliu ho desconeixia però avantpassats seus hi havien plantat ceps a mitjans del segle XIX. Un número mig esborrat -1851- que va localitzar gravat al llindar d’una vella barraca de pedra al costat dels bancals, n’era testimoni. Sí, predecessors del Joan van menar-hi vinyar però la fil·loxera va estroncar-ne el cultiu. Els ceps havien arribat a aquells verals, molt abans, en temps pretèrits, gràcies a Deodat Jordà, el vintè prior de Sant Miquel del Fai, que va regir el cenobi, entre 1373 i 1378. Aquest monjo benedictí, que pertanyia a l’ordre de Cluny, va reformular el cultiu de la vinya a la Vall del Tenes.
El Joan no n’era conscient. Però allà dalt estant, amb el campanar de l’església de Sant Vicenç als seus peus, el déu Dionís li havia acabat d’inocular un verí, que a partir d’aleshores romandria per sempre més dins seu. Tot va canviar aquella tarda, com si el fibló d’una vespa li hagués escampat una metzina per la sang. Des d’aquell ascens a les costes d’en Batlles, centenars, milers d’ampolles van passar per la seva taula. Fins i tot, va penjar un blog a internet i va obrir un perfil a Instagram. Molts seguits per elaboradors i consumidors. Es va convertir inesperadament en un influencer del vi.
L’herència, aquell llegat familiar llunyà, havia estat el detonant per a un canvi de vida que ni ell mateix havia previst. Un bon dia va decidir dir adéu al bufet d’advocats i al senyor Garcia, un dels cabronassos més grans que havia conegut. Va dir prou i va apostar per les Costes d’en Batlles. El vi s’havia convertit en una passió inesperada. El Joan va fer el grau d’Enologia a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona. Van ser quatre cursos que van passar volant. Estudiava entre setmana, feina pràctiques i assaboria vi. Els divendres a la tarda pujava a Riells del Fai, a unes peces de terra que malauradament no s’havien escapat dels incendis del juliol de 1994. S’hi estava fins diumenge, preparant rengleres i seguint la reforma de la masia.
Després de múltiples assessoraments, fins i tot de pagesos del poble, el Joan Balliu va restituir dues quarteres de ceps en un tros calculat d’aquell pendent. Garnatxa seductora, procedent d’un no menys captivador Priorat. Allà, prop de Sant Miquel del Fai, volia recuperar-hi la vinya i donar una nova oportunitat al vell mas. Terres calcàries i argiloses, estrats marins amb nummulits tornaven a donar la benvinguda a una viticultura èpica. Tracció animal per llaurar amb matxo i verema a tisora en petites caixes de tres quilos per no aixafar els gotims, que els jornalers transportaven a peu i assedegats per un corriol en una caminada d’un quart d’hora. Aigua de pluja. Mim per a unes vinyes amb orientació sud/est per assolir a una maduració perfecta. Màxima exposició solar. A l’estiu, el vent hi bufava amb lleugeresa i permetia retardar la collita. Sol, grau i dolçor, un triumvirat per una producció limitada. Meticulosa. Fermentació en ous de terrissa durant trenta dies i criança de dotze mesos en damajoanes.
*****
Aquella càlida tarda de setembre, el Joan va rebre la notícia dels 100 punts mentre preparava un peu de cuba a l’inici de la vuitena verema. Va guardar l’Iphone i li va començar a sortir sang del nas. Qui sap si per l’emoció. Però va seguir trepitjant. I la sang i el vi es van escórrer cup avall… I tot i que hauria de llençar-lo, amb quin goig d’aquell vi, d’aquell most fermentat ara en beuria! Encara que fos un dit. Alçaria una copa ben amunt. Ben amunt, com L’Àliga del Bertí.
Segon premi:
Arrelats a la terra de Ramon Font Terrades
En una soberga contrada, ubicada entre vinyes i oliveres, discorre la vida amb la lentitud característica dels indrets on el temps sembla haver-se aturat. Les cases de pedra, erigides amb paciència per les mans dels antics habitants, resisteixen impertèrrites el pas dels anys, com a testimonis silents d’històries viscudes i secrets amagats sota les teulades.
Els homes i les dones que poblen l’indret són gent senzilla i humil, treballadora, de gestos pausats i mirada profunda, com les arrels dels arbres que s’enfonsen en el sòl. El treball a la vinya i el camp s’ha convertit, per a ells, en una rutina que es perpetua generació rere generació, lligada al cicle de les estacions i al ritme lent de la natura. Viuen pendents dels bancals, les artigues i els ceps, amb una dedicació que transcendeix el mer acte de cultivar la terra i produir el vi, atès que són els custodis d’una tradició mil·lenària, heretada dels seus avantpassats. Les seves mans, envellides pel sol i el vent, són hereves de totes les mans que, anteriorment, han conreat aquell terròs durant segles.
En aquest lloc inveterat, quan arriba setembre i el sol escampa els seus raigs, cobrint el terreny amb un mantell daurat i il·luminant la terra antiga carregada d’històries i de secrets, any rere any la gent, envanida, enfila els camins polsegosos de les vinyes mil·lenàries per iniciar la verema.
En Tomàs és un d’aquests homes, un d’aquests pagesos que cada anyada repeteix la mateixa cerimònia. És un vinicultor perspicaç, de mirada serena i passos decidits, que sap que el vi és quelcom més que un simple beuratge. És l’expressió del terrer, del clima, de la paciència i la cura amb què s’han cultivat les vinyes. Per això, adés, quan els colors de la tardor ja pinten el paratge amb tonalitats càlides i vibrants i l’aire s’impregna amb l’aroma dolç i embriagador de la collita, encamina els seus passos cap a la vinya més antiga, aquella que han vist eixir generacions de vinicultors, i que sempre és la primera que feineja. Camina amb satisfacció entre els sarments, observant com s’estén davant seu un mar de raïms que prometen una collita abundant. Les seves vinyes produeixen un vi excepcional, un vi que captura l’essència de l’erol i el transforma en un nèctar embriagador. Dedica hores interminables a la recol·lecció del raïm i l’elaboració del vi, seguint sempre les tècniques ancestrals apreses dels seus avantpassats, i converteix cada gota de vi en un testimoni de la seva passió, en un regal per als sentits i un homenatge a la terra que l’ha vist néixer. S´hi encamina decidit, disposat a recollir els raïms madurs amb cautela i finesa, perquè cada gotim és com un tresor, un pedaç de la seva ànima atrapat entre la pell granellada. Com sempre, abans d’arribar-hi, s’atura un moment enmig dels ceps centenaris, per admirar la bellesa senzilla d’aquell racó de món, respira fondo i se sent feliç.
No obstant això, mentre contempla extasiat aquella extensió de mallols, de sobte, un soroll de passos apressats, el sobresalta. Alça la mirada i veu una figura que es perfila a l’horitzó. És un xicot jove, amb una cistella a la mà i un somriure als llavis. És el seu fill, el successor de la tradició familiar, que ve a compartir amb ell el goig de la veremada.
Joiosos junts, pare i fill comencen a treballar, recollint els raïms i conversant animadament, mentre la cistella s’omple amb els esplèndids xanglots que auguren la promesa d’un bon vi. Pas a pas, entre racons i records, van revivint moments passats, històries d’antics llauradors i anècdotes d’altres temps. I en cada carroll, en cada petita joia que cau a la cistella, poden copsar la seva passió compartida pel rogle.
Al capvespre, quan el sol baixa lentament i pinta el cel amb colors flamejants que anuncien l’arribada de la nit, enllesteixen els darrers detalls de la feina i un cop acabada, recullen els estris i emprenen el camí de tornada a casa. La tarda s’ha esvaït, deixant pas a la penombra de la nit, però en els seus cors encara brilla l’alegria de la jornada viscuda.
Arribats al celler, inesperadament un reflex de llum capta l’atenció del pare. És una llum que prové d’una ampolla oblidada entre moltes altres ampolles. És una ampolla que evoca el record d’un vi especial guardat per a ocasions especials, un vi que ell ha vist envellir, com ho han fet les vinyes.
Somriu amb satisfacció, sabent que aquell vi serà el premi per una jornada de treball ben feta, una
recompensa per la dedicació i l’amor posats en cada gra de raïm recollit. I, tanmateix, també, per l’amor
a la tradició familiar que amb el seu fill és a bon resguard.
Se l’endú i, quan arriben a casa, seuen a taula amb la vella ampolla de vi com a protagonista. Els ulls del pare brillen d’emoció mentre serveix el vi en unes copes de cristall, admirant el color intens i el bouquet seductor que desprèn aquell líquid preciós. Aixeca la copa i brinda. Brinda per la terra, per les vinyes, i per tots els moments compartits amb el seu fill.
Llavors beuen, deixant que el vi els acaroni la gola amb la seva suavitat i el seu sabor inconfusible. I en aquell moment, en aquell instant efímer, se senten connectats amb la terra, amb les seves arrels profundes i els seus secrets més ben guardats.
I el fill, amb la curiositat desperta i el cor accelerat, deixant-se endur per la fascinació del moment, recorda la primera vegada que va ajudar a premsar els raïms, i com el va sorprendre observar la sang del fruit barrejant-se amb el suc de la terra, creant una mescla inquietant i alhora fascinant. I com, quan va arribar el moment de tastar el vi, el va beure amb avidesa, deixant que el seu paladar s’impregnés dels sabors i els aromes d’aquell elixir màgic. Aleshores, rememora com la sang i el vi s’escorrien cap avall cada cop que havia trepitjat raïm… I amb quin goig ara d’aquell vi en beuria!, pensa.
Mai hauria imaginat que aquelles tardes de verema es convertirien en una experiència tan extraordinària, una experiència que li desvetllaria noves passions i noves maneres de percebre el món, però ara, en veure aquella ampolla i el gaudi del seu pare, comprèn que en aquell racó de món, entre vinyes i misteris, la vida sempre té alguna sorpresa guardada, esperant per ser revelada als que estan disposats a buscar-la. I s’adona que ell és un dels escollits.
Tercer premi:
La Timba de Montserrat Illana Medina Ramirez
Corrien mitjans dels 90, anys embafats d’alcohol i decorats amb un mosaic acolorit de pastilles de la Ruta del Bakalao. Els barris més suburbials de Barcelona s’ofegaven en les drogues i la malvivència. Les nits esdevenien dies ens els after i el que tan sols uns anys abans havia estat el techno europeu més vanguardista ara era una cacofonia difusa i desvirtuada de soroll de fons metàl·lic.
Mentre l’Urbis recorria el camí de la Serra a tota velocitat amb el Talbot del seu avi, el porro de marihuana que mig fumava i mig cremava amb la mà dreta deixava una estela d’aroma vegetal darrera el cotxe. “Un submarí”, va cridar algú dels del darrera, i ràpidament entre rialles tots van apujar les finestres. Una boira baixa es va estendre per tot el vehicle mentre passaven Sant Simple en direcció a la Primavera. I tots cinc vinga a riure! Però ells no hi arribarien pas allà dalt, girarien pel camí de Caldes per creuar cap a Bigues per la Pujada dels Rics i la Font de Bou. Menys Patrol, menys problemes.
L’Eulde d’una manera imperceptible pels altres, va deixar de riure, només un segon. Havien passat per la Timba i res, ni un remordiment. De fet, els altres no semblava que ni hi haguessin pensat. Eren joves, lliures i intel·ligents. Ho havien fet molt bé. Ni restes, ni preguntes, ni testimonis. Ja feia un any. Un pacte tancat entre cinc amics que també s’havien convertit en complices. Qui seria el primer traïdor?
El Max va ser el primer a separar-se del grup. Va començar a posar excuses fins que al final un a un, van deixar de trucar-lo. Van acceptar, simplement, que anava a la seva. Mai van saber que hagués explicat res a ningú de la fatídica nit del 31 d’octubre de 1994, però un bon dia, als 25, el van trobar penjat d’una biga al cobert on guardava la palla el tiet Joan Anton, aquell cobert on havien jugat junts tantes vegades, on s’havien fet grans, on havien portat les primeres noies i on havien fumat els primers pitis i també, els primers petes.
El Garci va acabar el BUP i el COU un parell d’anys més tard del que li pertocava, amb feines i treballs, i va entrar a la universitat. Arquitecte volia ser, com el seu pare. Contra tot pronòstic es va llicenciar i uns anys després va aconseguir un contracte per dirigir la restauració de Sant Simple i el seu entorn. En aquella rehabilitació es van abocar tones de terra a l’antiga Timba i s’hi va inaugurar un nou i modern espai infantil i social, sostenible, conscient i segur, que portava per nom Espai Joan Roella, jove desaparegut la tardor del 94.
El Ricky no va aconseguir mai desenganxar-se de les pastilletes de colors ni dels porros. Amb els anys li van diagnosticar esquizofrènia i va acabar ingressat sine die a una fundació privada de Granollers que els seus pares pagaven religiosament cada mes mentre esbombaven a tort i a dret que era enginyer i treballava al Pròxim Orient, amb una vida i una visa de somni. Abans de l’ingrés ja havien perdut el contacte, especialment perquè va començar a patir atacs en els quals cridava a veu de pulmó “el vam matar, entre tots, el vam matar!”. Però és clar, per sort o per desgràcia, a un drogata esquizofrènic ningú se’l va prendre mai seriosament.
L’Eulde es ca convertir en el respectable senyor Eudald Montrony, empresari pròsper d’una empresa de logística internacional que a principis de 2010 va sortir a borsa. Vivia en una mena de palauet a la Costa Brava, entre Tossa i Sant Feliu de Guíxols, amb unes vistes de revista d’interiorisme des de la seva envejable terrassa penjada sobre el Mediterrani. Va vendre la masia familiar de Santa Eulàlia sota preu així que l’empresa va començar a rutllar a finals dels 90 i va desaparèixer deixant enrere els fantasmes del passat. Quan un cop o dos l’any visitava la germana a Ca l’Arnau, i passava per la Serra, encara durant un segon s’abstreïa en passar per davant de Sant Simple i la Timba, ara Espai Joan Roella. Encara es demanava si allà sota, realment encara en quedava res de cos del Joan. Algun dia algú ho aixecaria? Algun dia…potser algun dia algú faria les preguntes adequades i algú també les respondria. Però només hi pensava un segon. Després, tornava a oblidar-ho tot, fins a la següent visita.
L’Urbis s’havia casat amb la Noe, la xicota del Joan. Quan el noi va desaparèixer sense deixar rastre, l’Urbis va ser per ella l’espatlla a la qual recolzar-se, els braços entre els quals plorar i amb el temps, uns nous llavis per besar i un nou cos per estimar. Des del Parvulari que, cada dia, el noi la somiava. Llàstima que dues criatures i deu anys després s’havien separat. Però l’Urbis no podia oblidar aquella castanyada en que havien begut massa i van anar tots sis a la Timba a beure calimotxos amb el vi de la bodega del pare del Garci. I entre copa i copa, l’enveja, la borratxera i la ira van ser un tot i van començar a trencar ampolles i a trepitjar vidres i algú va empènyer el Joan que va caure entre la trencadissa i el Ricky reia, i l’Eulde li va començar a pegar coces amb les Martin’s amb puntera de ferro. I el Max li va trencar un parell d’ampolles al crani mentre seguia a terra. “Respira?” va preguntar algú, i ningú va respondre i l’Urbis va pensar en la Noe i primer els vidres, i després el cos immòbil del Joan, ell va seguir trepitjant,, i la sang i el vi es van escórrer cup avall… resseguint la forma dels xaragalls de terra, cap a la Timba.